Solitud, amor i llibertat

Molta gent pensa

que en la solitud no hi ha amor.

Però n’hi ha.

Perquè l’amor no és no

més

una connexió entre dos,

sinó una força que neix dins teu.

I això només ho descobreix

qui mira endins i es coneix.

L’amor entre dues persones és un mirall:

et mostra les pors,

les ferides,

les parts que encara has d’abraçar.

Jo encara aprenc,

però ja he après a quedar-me amb mi.

I massa sovint,

quan conec algú,

acabo fent de mirall

o de finestra.

Però no vull quedar-me aquí.

També vull deixar-me veure.

Vull ser algú

a l’altra banda de la porta.

Vull arribar al llindar

i trobar-hi algú.

Algú que no vingui a omplir-me,

sinó a trobar-me.

Estimar també és deixar ser,

escollir-se sense posseir-se,

caminar junts sense encadenar-se,

dir «et vull» sense exigir-te res,

acostar-se sense empènyer,

quedar-se perquè es vol,

no perquè es necessita.

No busco qui em salvi.

No ho tinc tot,

però no em falto.

I encara em sobra amor

per compartir.

Ja no vull només esperar.

També sé acostar-me.

I estic a punt.